Pep Prieto, guanyador del Premi Prudenci Bertrana 2025: "Tots vam ser nets de dones silencioses, invisibles"
"Rosita" combina memòria, amor i por en una Girona dels anys vuitanta, vista amb ulls d’infant. L’autor hi converteix la figura de la seva àvia en símbol d’una generació de dones silencioses i essencials
Una història personal que esdevé universal
L’escriptor i crític de cinema Pep Prieto ha estat guardonat amb el Premi Prudenci Bertrana 2025 per la seva novel·la Rosita, una obra d’autoficció emocionada i lúcida que recorre els espais de la memòria personal per transformar-los en una reflexió col·lectiva sobre el pas del temps, la família i la gratitud.
«Tots vam ser nets de dones silencioses, invisibles», afirma Prieto, que dedica la novel·la a la seva àvia Rosita, inspiració directa del llibre. A través d’ella, l’autor ret homenatge a les àvies que van sostenir famílies en silenci, sovint sense reconeixement ni veu pròpia, en una Girona grisa i de silencis marcada pel franquisme tardà i la transició.
La història, narrada amb la mirada neta i ingènua d’un infant, parla de la por, l’amor i la infància com a espais de redempció, i troba en l’afecte intergeneracional un antídot contra la pèrdua. «Gràcies a Rosita m’he adonat que estic més orgullós dels drames de la meva vida del que volia admetre», confessa Prieto.
Girona als vuitanta: una ciutat grisa però fascinant
La Girona dels anys vuitanta és un dels grans personatges del llibre. Prieto la descriu com una ciutat menys lluïda però plena d’encant ombrívol, amb racons foscos i un cert misticisme que converteixen el Barri Vell, el “barri xino” o els antics cinemes del centre en escenaris d’una ficció íntima i evocadora.
«La Girona d’aquells anys tenia misteri, una certa tristesa i molta vida interior», explica l’autor. Alhora, lamenta la pèrdua d’aquells espais culturals i una autocomplaença actual que, segons diu, «ha domesticat una ciutat que abans era més imperfecta, però també més inspiradora».
Cinema, identitat i l’herència dels drames
A Rosita, el cinema hi té un paper essencial: és el refugi emocional del protagonista i l’espurna de la seva vocació. «Va ser la meva àvia qui em va ensenyar a mirar pel·lícules amb emoció, a veure-hi vida dins la pantalla», explica Prieto. El cinema esdevé, així, una metàfora de la memòria i un espai per comprendre el món després de la ruptura familiar que marca el personatge principal.
La novel·la defensa que acceptar els drames propis és una forma de madurar. Prieto ho expressa amb serenitat: «Gràcies a Rosita he après que els drames són motor de creixement; que, al final, allò que ens fa vulnerables també ens fa forts.»
Rosita: la dona darrere del llibre
La Rosita real era una dona senzilla, discreta i generosa, que va aprendre el català al barri, somiava en un viatge a Lourdes i mai no va perdre el somriure. En el llibre, el personatge manté aquesta essència, però també adquireix un valor simbòlic: és la representació de tantes dones que van sostenir el món des de la invisibilitat.
Prieto admet que la seva àvia viuria amb una barreja de pudor i orgull el fet de ser personatge literari: «Segurament em diria que no calia fer-ne un llibre, però també sé que, en el fons, li faria il·lusió.»
Amb Rosita, Pep Prieto signa una novel·la íntima i universal que parla de la gratitud, la memòria i la redempció, i confirma la seva maduresa com a narrador. Un llibre sobre el valor de les dones que van estimar sense soroll i sobre com l’amor pot sobreviure al pas del temps.
