Jaume Funes: «El problema no és el mòbil, és com som persones en aquest món digital»
El psicòleg i educador adverteix que prohibir pantalles no educa i reclama un pla real d’educació digital per formar ciutadania crítica i adolescents capaços de pensar en veu pròpia

El psicòleg i educador Jaume Funes torna a situar-se al centre del debat sobre l’ús de la tecnologia amb el seu nou llibre, No sense el meu mòbil, on defensa una tesi contundent: “No hi ha res que no sigui digital... el debat és: i com som persones en aquest món?”.
Lluny de les visions apocalíptiques, Funes proposa entendre que vivim immersos en un ecosistema digital total, on els dispositius ja no són només eines, sinó espais de relació, aprenentatge i identitat.
“Educar avui —afirma— no és tant ensenyar a evitar pantalles com a construir ciutadania crítica i convivència digital.” En aquest sentit, rebutja les polítiques de prohibició massiva de mòbils a les escoles: “Prohibim alguna cosa i s’ha arreglat el món... però el que fem és ajornar el problema.
Redueix conflictes, sí, però no eduquem ningú digitalment.”
Funes alerta que l’adolescència i l’univers digital tenen un “efecte imant” inevitable: “Tu ets alguna cosa més que el que diuen els teus amics que ets, però avui aquesta identitat passa per Instagram i per les xarxes.” Per això demana a les famílies que no se centrin en la pantalla, sinó en acompanyar els fills a crear, imaginar i pensar.
Sobre la irrupció de la intel·ligència artificial a les aules, Funes trenca esquemes: “Suspendria qualsevol alumne que no fes el treball amb una intel·ligència generativa. El debat avui no són les respostes, són les preguntes.” Defensa canviar el paradigma educatiu per avaluar processos i metodologies més que resultats, i alerta contra l’anomenat “efecte resum”: “Si Google ja et dona la sinopsi, corres el risc de no voler investigar res.”
També recorda que el cervell s’adapta als estímuls del context digital, fet que obliga a revisar marcs clàssics com els de Piaget, pensats per un món analògic. I assenyala la paradoxa educativa: “Posem pantalles gegants a classe i, alhora, vetem els mòbils.”
Com a referent pedagògic, Funes reivindica l’esperit de renovació de Freinet —“donar veu, escriure, publicar i difondre”—, adaptat als mitjans digitals actuals. El llibre tanca amb un decàleg pràctic per a famílies i docents, basat en criteris, no receptes.
“Educar adolescents és acceptar la complexitat”, conclou. “I en aquest món híbrid, la pregunta no és si els joves viuen amb pantalles, sinó com els ajudem a viure amb sentit dins d’elles.”




