Helena Carreras rescata la memòria silenciada de la Guerra Civil a Pues de garota

Escolta l'episodi complet

La novel·la Pues de garota de Helena Carreras s’endinsa en la Guerra Civil i la llarga postguerra a través de la mirada d’en Josep Giró, un nen que ho perd gairebé tot: l’amic, el pare, la dignitat de la mare i, amb el pas del temps, també la innocència. L’obra aborda la memòria, el silenci i les conseqüències íntimes de la violència, en una història que combina duresa, amor i reflexió moral.

L’autora ha explicat al programa Els 4 Rius que la novel·la va ser escrita fa més de setze anys i que ha tingut un recorregut editorial complex abans de veure finalment la llum. «És una història una mica rocambolesca; gairebé dona per una altra novel·la», ha reconegut Carreras, que ha acabat publicant el llibre gràcies a l’interès d’una editorial valenciana.

Guerra, però sobretot postguerra

Tot i l’ambient bèl·lic, Carreras subratlla que Pues de garota no és només una novel·la de guerra. «Més que guerra, hi ha postguerra. I també hi ha amor, passió i amistat, però tot queda marcat per la violència i la humiliació», ha explicat. El protagonista, condicionat pel que ha viscut de petit, acaba planejant la seva vida entorn de la venjança, una idea que l’autora posa en qüestió.

«Una de les tesis del llibre és que la venjança sovint és inútil i moralment bruta; arriba un moment que ja no saps qui eren els bons i qui els dolents», afirma.

La generació del silenci

Carreras defineix el Josep Giró com a part de «la generació del silenci», aquella que va patir però no va poder explicar. Segons l’autora, sovint són les generacions posteriors les que poden posar paraules al trauma: «Jo no soc d’aquesta generació, ho era el meu pare. I jo sí que puc dir les coses que ell no deia».

La novel·la incorpora documents reals i fets històrics colpidors, tot i que l’autora insisteix que no fa novel·la històrica: «Barrejo realitat i ficció; suggereixo, però no ensenyo». Els escenaris, molts d’ells de l’Alt Empordà, són recognoscibles, però transformats literàriament.

Dues veus i un inici circular

Formalment, Pues de garota juga amb una estructura singular. La major part del relat està escrit en primera persona, però amb dues veus: una de més narrativa i una altra, en cursiva, més teatral, que Carreras descriu com «quan el protagonista parla amb els morts o amb presències incorpòries». A més, la novel·la comença amb un capítol zero en tercera persona que només pren tot el sentit al final.

«M’agrada que el lector hagi de tornar enrere, que el que ha llegit al principi li ressoni durant tota la novel·la», explica.

El simbolisme del títol

El títol Pues de garota té una doble lectura. D’una banda, literal; de l’altra, profundament simbòlica. «La vida d’aquest home és com una garota: tota la intensitat a dins i les pues a fora per defensar-se de les agressions», detalla Carreras. La tria del mot també respon a una coherència lingüística i geogràfica, i reivindica la riquesa del català en totes les seves variants.

Una mirada madura al cap dels anys

Rellegida setze anys després, Carreras reconeix que ja no escriuria exactament igual, però no renega del llibre. «Ningú escriu igual després de tant de temps, però aquesta novel·la li tinc un afecte especial». Amb Pues de garota, l’autora ofereix una obra intensa i plena de capes, que convida el lector a reflexionar sobre la memòria, la identitat i els límits de la venjança en una societat marcada per la guerra i el silenci.