Els perills de la sobreprotecció infantil i la desconnexió adolescent
Vigilància constant durant la infància genera infants amb poca autonomia i que, un cop arriben a l’adolescència, els pares sovint estan massa esgotats per acompanyar-los
La tendència creixent a sobredimensionar la cura dels infants durant els primers anys de vida i, després, reduir la implicació en l’etapa adolescent, és un fenomen amb conseqüències negatives en el desenvolupament emocional i social dels nens. Així ho ha explicat Ana Juliá, llicenciada en Filosofia i Lletres i experta en educació, en una entrevista al programa Els 4 Rius de Girona FM.
Segons Juliá, la sobreprotecció es manifesta en una vigilància constant que priva els infants d’experiències essencials com caure i aprendre a aixecar-se. Aquesta actitud, afirma, transmet por en lloc de confiança i acaba creant infants amb poca capacitat per assumir riscos o actuar de manera autònoma. «Aquest excés de cura del nen priva i és una barrera al seu desenvolupament natural, pel qual està en desig d’autonomia i d’exploració», ha remarcat.
Durant la conversa, Juliá ha apuntat que aquesta tendència respon a diversos factors. Un d’ells és el retard en l’edat de tenir fills: tot i que implica més maduresa, sovint redueix l’espontaneïtat i l’esperit d’aventura, i condueix a una criança massa planificada. També hi influeix l’excés d’informació: la gran quantitat de llibres, articles i continguts sobre criança genera por a equivocar-se i una pressió constant per assolir la perfecció. «El mestre el tens a casa», ha dit l’experta, reivindicant la importància d’aprendre de la pròpia relació amb el fill més que de les receptes externes. Finalment, ha recordat que el menor nombre de fills també hi té a veure, ja que la concentració d’atenció i energia en un o dos infants pot portar a una “sobreactuació” en la seva cura.
De l’esgotament a la desconnexió adolescent
Aquest model de criança, basat en la cura intensiva, acaba generant esgotament en els progenitors. Quan els fills arriben a l’adolescència —una etapa que Juliá descriu com un «segon naixement», ple de força i canvis—, els pares ja no tenen energia per acompanyar-los adequadament. Aquesta dinàmica provoca una paradoxa: després d’anys de control i protecció, molts pares passen a un estat de desconnexió i despreocupació, just quan els adolescents necessiten més suport.
L’educadora subratlla que és fonamental permetre la frustració i el “no” des de petits, perquè aprendre a tolerar el malestar és una part essencial del creixement emocional. «Els nens necessiten aprendre a tenir frustració, a tenir dolors, perquè tot això forma part de les emocions naturals de l’individu i les has de poder gestionar», ha afirmat.
Educar amb equilibri
Per a Juliá, la clau és trobar un equilibri entre la protecció i la llibertat, i guardar energia per a l’acompanyament durant l’etapa adolescent. Ha recomanat als pares no “locutar el partit” dels seus fills, sinó deixar-los espai per explorar, equivocar-se i aprendre per si mateixos.
Segons l’experta, educar és acompanyar sense anul·lar, confiar en la capacitat dels infants per créixer i entendre que la seva autonomia és la millor expressió de l’amor i la seguretat que reben.
