Ernest Costa publica Roques i baumes viscudes, un llibre que reivindica la memòria humana de la pedra
L'autor presenta una obra fotogràfica i etnogràfica que recull 171 escenaris d'arreu del territori
Escolta l'episodi complet
Caminar lentament, observar amb atenció i escoltar el territori. Aquesta és la proposta que fa Ernest Costa amb Roques i baumes viscudes, un llibre que és alhora inventari, memòria i homenatge a la relació ancestral entre els humans i la pedra.
L’obra recull 171 escenaris —baumes, coves, penya-segats, cingles i camins excavats a la roca— repartits per la Garrotxa, el Ripollès, l’Empordà, el Pla de l’Estany, el Berguedà, el Pirineu, les comarques nord-catalanes i també l’Alguer, sovint oblidat però reivindicat com a part indestriable del territori cultural català.
La pedra com a testimoni de vida
Lluny de limitar-se a una mirada geològica o paisatgística, el llibre posa el focus en la pedra viscuda: aquella que ha estat refugi, habitatge, espai de treball o infraestructura bàsica per a generacions senceres.
«Els geòlegs ens expliquen molt bé què és una roca, però gairebé ningú ens ha explicat com l’hem viscuda els humans», explica Costa. «Aquest llibre parla d’aquesta relació intensa, sovint dura, però extraordinàriament creativa».
Baumes convertides en habitatges, corrals, cellers o colomars; castells i ermites arrapats a penya-segats aparentment impossibles; camins oberts a força de paciència i enginy. Tot plegat dibuixa un mapa d’un país que ha sabut domesticar un element hostil i transformar-lo en aliat.
Un llibre fotogràfic, però també oral
Tot i el gran pes de la fotografia —amb imatges pensades per entrar pels ulls—, Costa subratlla la importància del text i, sobretot, de la memòria oral.
«He volgut recollir la veu de gent gran que encara ens pot explicar com s’havien viscut aquests espais. D’aquí a deu anys, moltes d’aquestes veus ja no hi seran».
A diferència de la imatge, que perdura, aquesta memòria humana és fràgil. El llibre vol fixar-la abans no desaparegui, posant-la en diàleg amb un element —la pedra— que sembla immutable, però que també s’erosiona amb el temps.
Una selecció rigorosa entre centenars d’espais
La xifra de 171 escenaris no és casual, però tampoc exhaustiva. Costa reconeix que per arribar-hi ha visitat més de 300 espais, alguns dels quals ha deixat fora deliberadament.
«La selecció és una de les feines més difícils», explica. «No volia caure en el parany de dir ‘aquesta és la bauma més gran’ o ‘la més profunda’ sense un coneixement ampli del territori».
En alguns capítols, diversos espais molt propers i similars s’agrupen com una sola entrada, per no desorientar el lector i mantenir una coherència narrativa.
Un territori de pedra, profundament mediterrani
Roques i baumes viscudes respira una mirada clarament mediterrània. A diferència d’altres cultures que han construït en fang o fusta, aquí la pedra ha estat el material per excel·lència.
«El pagès, abans de ser pagès, havia de ser enginyer», recorda Costa. «Havia de retirar tones de pedra per poder conrear, però aquella pedra no es llençava: servia per fer feixes, marges, barraques, fites o parets».
Una arquitectura popular que, a més, tenia una funció ecològica: frenar l’erosió i evitar que l’aigua s’endugués la terra en episodis de pluja intensa, com les llevantades.
Caminar per entendre
El llibre és fruit de tota una vida de caminar el territori a peu, una idea que Costa defensa amb convicció.
«És l’única manera de conèixer de debò un país», assegura. «Amb el cotxe o amb el GPS mires, però no veus. Veure vol dir entendre».
L’autor es mostra crític amb la dependència actual de les pantalles i la tecnologia, especialment a la muntanya. Explica com sovint veu excursionistes desorientats, tot i portar dispositius electrònics, mentre es perd la capacitat de llegir el paisatge: les corbes de nivell, l’orientació del terreny, el curs de l’aigua o fins i tot la vegetació.
La sorpresa, encara possible
Tot i el coneixement acumulat, Costa reconeix que el factor sorpresa continua present. Relata moments viscuts al Berguedà o al Pirineu, amb cortines d’aigua caient davant d’una bauma, o tempestes que el van obligar a refugiar-s’hi.
«Són instants que no planifiques i que recordes tota la vida», explica.
Aquestes experiències reforcen la idea central del llibre: el territori no és un decorat, sinó un espai viu, canviant, que cal escoltar.
Recuperar l’esperit de descoberta
Més enllà de la fotografia i del patrimoni, l’autor espera que el lector s’endugui sobretot ganes de descobrir.
«Crec que hem perdut una mica aquest impuls», reflexiona. «Els aparells ens ho donen tot fet, però ens treuen la curiositat».
Costa cita una vella cançó nord-americana que parla de pujar un turó per veure’n un altre, i després un altre, en una cadena infinita de descobertes. Aquest és, diu, l’esperit que voldria transmetre.
Un calendari de presentacions atapeït
El llibre, publicat per l’editorial Gavarres, ja ha iniciat un ampli recorregut de presentacions. Aquest mateix vespre se’n fa una a Figueres, i els propers dies està previst presentar-lo a la Seu d’Urgell, Puigcerdà i Barcelona, entre altres localitats.
«L’editor ha confiat molt en el projecte», admet Costa, «i ara toca fer-lo caminar».
