El Festival Pepe Sales arriba a la XIX edició recuperant la figura esborrada de Suzuki Shizuko
La cita cultural gironina d'art independent se celebra del 24 de gener al 4 de febrer
Escolta l'episodi complet
Girona torna a posar el focus en una de les cites culturals més singulars del seu calendari. La dinovena edició del Festival d’Art Independent Pepe Sales arriba amb una proposta que, un any més, s’endinsa als marges: recuperar figures invisibilitzades i obrir espais de debat, comunitat i creació. Aquest 2026, el festival gira al voltant de Suzuki Shizuko, una escriptora japonesa que «va quedar esborrada de la memòria fins al punt que ni els japonesos la coneixen pràcticament».
Per entendre com s’ha arribat fins aquí, el programa Els 4 Rius ha conversat amb Lluís Llames, una de les ànimes del festival, que explica que el Pepe Sales continua fidel al seu esperit: «seguim treballant als marges de la cultura… mentre puguem fer-ho i veiem que té seguiment i que hi ha coses a dir, ho anirem fent».
Un haiku “prohibit” i una recerca que comença amb el dubte: va existir o no?
La descoberta de Suzuki Shizuko arrenca d’un text que sobta la direcció del festival. La directora, Consol Ribas, troba un haiku que trenca totes les normes del gènere, tradicionalment associat a la natura i la contemplació.
Llames explica que, a partir d’aquí, comença una recerca que no és lineal i que fins i tot topa amb contradiccions digitals: «hi ha intel·ligències artificials que diuen que no ha existit mai, altres que podria ser una invenció». Però el misteri, lluny d’aturar el projecte, el fa créixer: «entre el mite i la realitat també està bé… però volíem saber si era una figura real».
El fil es troba, sorprenentment, a través d’una notícia del País d’Aragó sobre un certamen de haikus a Albacete. Allà apareix un llibre clau: “El refugio de Suzuki Shizuku”, presentat per dos professors de Toledo. «És un recull de poemes d’ella amb textos i introduccions interessantíssimes», explica.
A partir d’aquí, s’obre una cadena de contactes: els autors cedeixen drets perquè el llibre es pugui compartir gratuïtament, i el festival connecta amb el col·lectiu japonès de Girona Som Japó, que s’implica de ple en el projecte.
La prova definitiva: rastres al Japó i una edició trilingüe
La recerca fa un salt definitiu quan una integrant del col·lectiu viatja al Japó i troba indicis que confirmen que Shizuko no era un personatge inventat: «resulta que els pares de Shizuku havien viscut on viuen els seus pares… i allà troba referències que fan evident que el personatge sí, és real i ha existit».
A més, una editorial especialitzada en autors japonesos, Lapis Lazuli, decideix sumar-se al projecte i es compromet a publicar una edició trilingüe del material: japonès, castellà i català.
En aquest sentit, Llames destaca especialment la traducció al català dels haikus, feta des de Girona: «l’Escola d’Idiomes Som Japó, entre professorat i alumnat, ha fet una feina extraordinària».
Per què desapareix Suzuki Shizuko? La guerra, l’ocupació i el silenci
El festival no només vol recuperar una autora: vol entendre per què va ser esborrada. I aquí apareix el context històric. Llames ho resumeix així: «l’any 46 Japó ha perdut la Segona Guerra Mundial. La desfeta és total… les forces americanes ocupen el país».
En aquest escenari, l’exèrcit japonès habilita una zona vermella a Tòquio destinada als soldats nord-americans. Shizuko hi entra a treballar, però no des d’un estereotip, sinó des d’una realitat dura: «no perquè sigui prostituta… és una persona de classe mitjana, amb nivell cultural, i s’hi veu obligada per necessitat».
La història encara s’enfosqueix més quan Shizuko s’enamora d’un soldat afroamericà, un fet especialment transgressor en aquell Japó devastat i controlat: «un negre al Japó… la història encara és més dura».
Quan el 1952 es tanca aquella zona i les tropes abandonen el país, ella publica el seu segon llibre de haikus… i desapareix. «No se sap si va morir, si la van matar, si va emigrar… ningú ho sap. I ningú s’ha molestat a investigar», lamenta Llames. Segons explica, el Japó ha esborrat molta memòria d’aquella etapa: «és una història que no els agrada i no els interessa».
Un festival de comunitat: més de 200 participants i tot gratuït
Més enllà del relat, el Pepe Sales torna a defensar un format molt propi: el de festival de participació ciutadana, construït amb el suport de persones que creen, exposen, actuen i col·laboren sense ànim de lucre.
«Hi participen cap a 200 persones i ho fan gratuïtament… són els autèntics mecenes del festival», afirma Llames. I remarca que aquesta comunitat és el que fa sostenible la proposta: «aquí és on hi ha el bonic del festival… la comunitat que s’ha creat».
Tret de sortida: dissabte 24 de gener al Centre Cultural La Mercè
El festival obre oficialment dissabte 24 de gener a les 20 h al Centre Cultural La Mercè. L’acte comptarà amb exposicions i propostes en viu que marquen l’esperit del Pepe Sales.
Llames avança que hi haurà:
-
Exposició de pintura amb més de 50 artistes gironins
-
Mostra fotogràfica al claustre amb 15 fotògrafs
-
Dues performances, una de dansa japonesa i una d’un artista argentí que treballa cal·ligrafia amb música de gongs
-
I, com no, «un got de vi»
Tot plegat, pendent de la meteorologia per decidir si es fa a l’exterior o dins l’auditori.
Pensament i debat: què ens explica la història… i què amaga?
Aquest any el festival incorpora també activitats enfocades a reflexió i debat. Llames remarca que hi ha actes «més seriosos, més de pensament», centrats en una pregunta clau: què decideix explicar la història i què decideix enterrar?
«De què la història ens parla i de què la història no ens vol parlar. Quanta gent queda desapareguda sota aquestes pràctiques… que no només són del Japó, són habituals», apunta.
Festival de curtmetratges i noms habituals
El Pepe Sales manté també el seu espai audiovisual, amb el festival de curtmetratges. Llames destaca la continuïtat d’un col·laborador fidel: «l’Albert Serra fa 19 anys que ens presenta un curtmetratge… i això que ell no en fa, de curtmetratges».
També hi participen creadors com Christophe Farnarier i Jordi Esteve, reforçant la voluntat de «cuidar l’audiovisual».
