Eduquem-nos: per què cal involucrar infants i adolescents en les tasques de casa

Escolta l'episodi complet

Netejar, cuinar, fer la bugada o tenir cura de l’espai on es viu no són només obligacions domèstiques, sinó eines educatives de primer ordre. Aquesta és la idea central que ha defensat Ana Juliá, llicenciada en Filosofia i Lletres i en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, a la secció Eduquem-nos d’Els 4 Rius.

Juliá insisteix que no es tracta només que infants i adolescents «col·laborin», sinó que s’involucrin activament en la vida quotidiana de la llar: «No és donar un cop de mà puntual, és formar part del funcionament real de la casa».

Veu del carrer: ajudar sí, però encara insuficient

Sortint al carrer, les opinions són diverses però coincideixen en un punt: s’ajuda a casa, però sovint menys del que caldria. Joves que reconeixen que «haurien de fer més», famílies que remarquen que «no és fàcil que surti d’ells» i pares i mares que subratllen que aquestes tasques són clau per adquirir autonomia i responsabilitat.

Per a Juliá, aquests testimonis són reveladors: «Quan un jove diu que hauria de fer més, no ho diu només per pena als pares. Ho diu perquè, en el fons, ja sap que això li pertoca».

Més enllà del «no surts fins que endrecis l’habitació»

La idea clàssica de condicionar permisos a tasques domèstiques és, segons Juliá, un enfocament antiquat. «Això promou una actitud de client: faig això perquè em deixis fer allò», explica. El canvi de mirada passa per entendre les tasques de casa com una necessitat natural del desenvolupament.

Des de ben petits, els infants poden participar en la cura de la persona i de l’entorn: rentar-se, vestir-se, netejar una taula, cuidar plantes o escombrar amb eines adaptades. «És anar a favor de la natura, no forçar la voluntat», apunta.

Ordre, lògica i responsabilitat (encara que no ho sembli)

Fer feines domèstiques no és només netejar. És aprendre seqüències lògiques (primer escombrar, després fregar), desenvolupar sentit estètic, capacitat de planificació i control de l’error. «Totes les tasques de la llar tenen un ordre intern molt potent», recorda Juliá.

Accions com fer el llit, posar una rentadora o parar taula impliquen dividir un problema en parts, anticipar conseqüències i assumir responsabilitats reals. «No els estem preparant per a la vida futura: els estem fent viure la vida ara».

Reptes que creixen amb l’edat

La clau, segons Juliá, és augmentar progressivament els reptes. No es tracta de fer cuinar un infant de tres anys amb foc, però sí de pelar un ou dur, ajudar a preparar aliments o, més endavant, aprendre a planxar o canviar una bombona de gas amb supervisió.

«Si esperem als 16 o 17 anys, ja no hi ha interès. Sempre anem tard», adverteix. La implicació ha de començar quan encara hi ha curiositat i ganes d’aprendre.

No només col·laborar: ser protagonistes

L’objectiu final no és que ajudin quan se’ls demana, sinó que detectin necessitats i actuïn amb autonomia: «Que puguin dir “he vist que faltava fruita i n’he comprat”». Aquesta iniciativa, diu Juliá, genera un efecte bola de neu: com més responsabilitat se’ls confia, més capacitat mostren.

«Si els deixes fer, et sorprendran», conclou.