«Deliver Me From Nowhere»: Bruce Springsteen torna al cinema com «l’artista del poble»
El biopic sobre l’etapa de Nebraska retrata el costat més íntim i creatiu del Boss. En conversa amb Els 4 Rius, els periodistes Carles Ribas i Oriol Mas en destaquen la sensibilitat i el to sobri, lluny dels biopics convencionals
El cinema torna a mirar cap a Bruce Springsteen, però aquesta vegada ho fa des d’una òptica molt més personal i continguda. Deliver Me From Nowhere, dirigida per Scott Cooper, s’endinsa en la crisi creativa i emocional que va portar el músic de Nova Jersey a concebre Nebraska (1982), un disc enregistrat sol a casa seva amb mitjans rudimentaris i que, amb el temps, es convertiria en un clàssic del rock d’autor.
La pel·lícula, protagonitzada per Jeremy Allen White (en el paper de Springsteen) i Jeremy Strong (com el mànager i amic John Landau), narra el procés d’introspecció i reinvenció artística d’un músic aclaparat per l’èxit de The River i la pressió mediàtica. Landau hi actua com a guia emocional i estratègica, un contrapunt de lucidesa i amistat que sosté el relat.
En conversa amb Els 4 Rius, Carles Ribas, col·laborador habitual del programa, destaca que la pel·lícula «no és un Bohemian Rhapsody, ni pretén ser-ho: aposta per un to sobri, respectuós i profundament humà, sense caure en la mitificació ni en la nostàlgia fàcil». Ribas subratlla que el film «retrata la fragilitat del creador en un moment de silenci i recerca personal, quan el més difícil és tornar a creure en allò que fas».
Per la seva banda, el periodista Oriol Mas valora l’enfoc «intimista i realista», i destaca la direcció de Cooper, capaç de «capturar el paisatge del Midwest i la solitud domèstica amb un estil gairebé documental». També lloa les interpretacions principals: «Allen White és un Bruce contingut, ple de matisos, i Jeremy Strong aporta una profunditat que eleva la relació entre tots dos més enllà de la típica relació mànager-artista.»
Deliver Me From Nowhere evita l’èpica i l’excés per oferir una història sobre la creació com a acte de resistència, sobre la necessitat d’aturar-se i tornar a la senzillesa. El film contrasta, a més, amb el mite de Bob Dylan, representat sovint com un geni distant i excèntric, per reivindicar un Bruce «de carn i ossos, l’artista del poble», com el defineixen Ribas i Mas.
Amb un to intimista i una posada en escena minimalista, la pel·lícula s’ha convertit en una de les propostes més celebrades de la temporada per la seva manera d’abordar l’art, la vulnerabilitat i l’autenticitat. I, com el mateix Nebraska, recorda que la grandesa de Springsteen rau en allò més senzill: dir la veritat amb la seva pròpia veu.
